Agraïments pel comiat del Dimoni

Albert Einstein va dir una vegada que “només una vida viscuda per als demés val la pena de ser viscuda”.  No sé si el Toni coneixia aquesta frase, però ben bé sembla que l’hagués dit ell mateix.  Si més no, la va posar en pràctica al llarg de la seva vida.

Fóreu molts els que us féreu propers.  Familiars, amics de familiars, amics de les motos, de la bicicleta, de l’època del handbol, de l’escola, de la mili, amics de tota la vida, contactes del facebook, ... Els que vinguéreu a casa, els que anàreu a la vetlla, a la cerimònia, els que no podíeu venir i vàreu telefonar, o enviàreu un missatge de condol, o els que no diguéreu res però vàreu pensar en el Toni i en nosaltres, els que estàveu caminant cap a Montserrat i en arribar a dalt li oferíreu una pregària, els que no ho sabéreu fins passats uns dies i tot i així us acostàreu per abraçar-nos.  A molts de vosaltres no us vaig poder saludar, a d’altres ni tan sols us coneixia, i segurament em saludareu algun dia i no us recordaré, doncs éreu molts.

La cerimònia de dissabte va ser dissenyada entre tots vosaltres.  La música escollida pels amics, pels pares, per les seves cosines, ... La espontaneïtat dels que portaren el Toni a pes de braços, la naturalitat de l’Anna amb les seves paraules, i la força, la potència d’aquell aplaudiment que em va fer girar per mirar-vos als ulls i sentir aquella emoció que, de ben segur, va sentir el Toni.  

Ens heu ajudat molt, i ens heu fet veure que per al Toni, com va dir Abraham Lincoln, “al final el que importa no són els anys de vida, si no la vida dels anys”.

Gràcies per haver-nos donat suport, gràcies per donar-li al Toni el millor comiat possible.

De tot cor.

La Divina Proporció o La Demoníaca Desproporció

La divina proporció, o número auri, o d'or, també anomenat número daurat, raó àuria, raó daurada o proporció àuria, és un número irracional calculat de la següent forma:

Una altra forma de definir-la és l'anomenada secció àuria, que és la divisió en dos d'un segment de tal forma que la relació entre la longitud total del segment i la part més llarga és la mateixa que aquesta en relació a la més petita.

Potser vist així no ens digui gran cosa, però si us dic que es tracta d'un valor que suposadament identifica la proporcionalitat i la bellesa de les formes, i que grans artistes l'han utilitzat per definir la proporcionalitat de les seves creacions, potser sigui més entenedor. Fins i tot avui dia s'utilitzen aquestes proporcions per a dissenyar les mides i relacions d'aspecte d'objectes tant habituals com una targeta de crèdit o un paquet de tabac.

Aquest valor no és un invent artificial, si no que està present en moltes creacions de la Natura. Nombroses formes naturals com les espirals dels cargols o els nervis de les fulles respecten les proporcions àuries, la disposició dels pètals de les flors, ... fins i tot els patrons de bellesa humana també respecten aquesta relació.

Tot plegat al voltant del número 1,618..., un número al que fins i tot se li atorguen propietats místiques i miraculoses.

Menys místic i miraculós és que 1,6 persones de cada 10 passen gana al mon(1). Això vol dir que 1.000.000.000 de persones - sí, mil milions - no disposen de recursos per fer front a la seva subsistència. I no parlo d'alimentació, parlo de subsistència.

1,6 de cada 10, o 1 de cada 6 que és el mateix. Mireu al voltant de la taula a la que esteu asseguts, o del restaurant en el que esteu dinant o sopant, o a tota la gent que podeu veure dins el cinema, o a la feina, ... doncs resulta que un de cada sis passa gana. Aquesta seria la proporció correcta si aquesta realitat estigués distribuïda per igual a tot arreu. Però clar, com els que m'envolten no en passen de gana, ojos que no ven ...

Si seguim jugant amb el 1 i el 6, resulta que 16.000 infants moren cada dia per causes relacionades amb la fam. Faré que ho torneu a llegir: 16.000 infants moren cada dia.

Potser cara a les proporcions dels objectes, de les obres d'art o de les faccions humanes el 1,6 sigui Diví, però de cara a la justícia pel que fa a un dels drets més bàsics com és l'alimentació, aquest número és mes aviat una desproporció molt poc divina.

(1) Informació obtinguda de la revista IO d'Intermon Oxfam, de Juny de 2009.

Todo lo que se come sin necesidad se roba al estómago de los pobres.
Mahatma Gandhi (1869-1948) Político y pensador indio.

El sac dels records

La meva àvia està més a prop dels 100 que dels 90. Deu fer uns 15 anys que va enviduar, i des de llavors ha viscut a casa dels meus pares. Fa temps que està força delicada, però sempre li hem pogut donar totes les atencions. D'uns mesos ençà ha empitjorat molt ràpid, i ara ja necessita atenció mèdica constant. Per aquest motiu, tot i que ens ha costat molt a tots, hem donat suport a la decisió dels seus fills, la meva mare i el meu oncle, d'ingressar-la en una residència.

Es força evident que la vida se li va escapant de mica en mica, i crec que ella n'és plenament conscient. I el que tenim que fer nosaltres és visitar-la tant com sigui possible, i que no siguin visites de compromís, si no visites de molta estona. Cal que li donem conversa, que li expliquem com ens van les coses, la feina, els fills, ... crec que els que som pares (o mares) voldrem estar sempre al corrent del que fan els nostres fills, fins i tot quan ells ja siguin independents, fins i tot quan nosaltres ja siguem vells. Crec que és més encertat dir sobretot quan nosaltres ja siguem vells, doncs malauradament al final de la nostra vida la companyia més freqüent serà la soledat.

Així ho penso a raó del que em va dir, en un moment en que estàvem tots dos sols a l'hospital, l'últim cop que la van ingressar:

"Les estones en que estic sola, fico la mà dins un sac que tinc ple de records i en trec un qualsevol, amb el que m'entretenc una bona estona."

El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat.

Gabriel García Márquez (Escriptor colombià)

No riguis si ploro

L'any 2003 vaig estar tres setmanes al Senegal per visitar uns quants projectes de l'ONG Assemblea de Cooperació per la Pau. Com podreu imaginar, els mitjans de desplaçament i els allotjaments no foren pas comparables amb el que estem acostumats a tenir per vacances: res d'aire condicionat, res d'aigua calenta, higiene personal sota mínims, mosquits, insectes, controls militars, misèria, ... però, tot i això, va acabar sent una de les experiències més gratificants que mai he viscut.

Com la nostra base estava al sud del país, fou necessari creuar-lo des de dalt a baix, creuant també Gàmbia. I estant encara a Gàmbia vam fer una parada per estirar les cames en un petit poble creuat per la carretera, de terra, generant la curiositat dels seus habitants. Podreu imaginar que en aquests pobles de quatre barraques, l'aparició d'una vintena de blanquets crea certa expectació. Una munió de nens se'ns va llençar al damunt al crit de guerra de Tubab! Tubab! (*), parant la mà i oferint-nos el seu millor somriure. I nosaltres, com a bons salvadors de la humanitat i actuant com si tiréssim cacauets als micos del zoo, anar regalant caramels i bolígrafs.

Passada una estona, i ja sense tanta pressió infantil al damunt, una nena d'uns vuit anys a la que havia donat un bolígraf de plàstic em va mirar amb ulls plorosos mentre m'ensenyava el bolígraf desmuntat a peces. La vaig mirar intentant fer-li entendre que no passava res, al mateix temps que li tornava a muntar. Tal i com mostrava el trofeu recuperat als seus amics, em va dedicar un dels somriures d'agraïment més sincers que he rebut en la meva vida. Aquells nens, descalços, vestits amb roba que nosaltres ni gosaríem dur a una organització caritativa de tant feta malbé com estava, ...

Després de fer un tomb pel lloc, i quan ja estàvem dins dels cotxes disposats a marxar, aquella mateixa nena em va estirar de la màniga mentre assenyalava el vidre del darrere del cotxe on hi havia una bossa de patates fregides oberta, a mig menjar. No ho vaig dubtar: vaig agafar la bossa de patates i li vaig donar, al mateix temps que els cotxes ja es posaven en marxa. Vaig girar-me, amb el cotxe allunyant-se, per poder veure com un home del poble li treia les patates a la nena tot donant-li un calbot, i la deixava al mig de la carretera plorant, mentre ell s'allunyava amb el seu trofeu tot somrient.

Fou un d'aquells moments en que reps una bufetada tant forta que no et recuperes fins passats uns dies. El cert es que encara no me n'he recuperat.

No riguis mai de les llàgrimes d'un nen. Tots els dolors son iguals.
Charles Van Lerberghe (1861-1907) Poeta, escriptor de contes i dramaturg belga.

(*) per a més detalls sobre la paraula tubab us recomano aquest enllaç