La Divina Proporció o La Demoníaca Desproporció

La divina proporció, o número auri, o d'or, també anomenat número daurat, raó àuria, raó daurada o proporció àuria, és un número irracional calculat de la següent forma:


Una altra forma de definir-la és l'anomenada secció àuria, que és la divisió en dos d'un segment de tal forma que la relació entre la longitud total del segment i la part més llarga és la mateixa que aquesta en relació a la més petita.

Potser vist així no ens digui gran cosa, però si us dic que es tracta d'un valor que suposadament identifica la proporcionalitat i la bellesa de les formes, i que grans artistes l'han utilitzat per definir la proporcionalitat de les seves creacions, potser sigui més entenedor. Fins i tot avui dia s'utilitzen aquestes proporcions per a dissenyar les mides i relacions d'aspecte d'objectes tant habituals com una targeta de crèdit o un paquet de tabac.

Aquest valor no és un invent artificial, si no que està present en moltes creacions de la Natura. Nombroses formes naturals com les espirals dels cargols o els nervis de les fulles respecten les proporcions àuries, la disposició dels pètals de les flors, ... fins i tot els patrons de bellesa humana també respecten aquesta relació.

Tot plegat al voltant del número 1,618..., un número al que fins i tot se li atorguen propietats místiques i miraculoses.

Menys místic i miraculós és que 1,6 persones de cada 10 passen gana al mon(1). Això vol dir que 1.000.000.000 de persones - sí, mil milions - no disposen de recursos per fer front a la seva subsistència. I no parlo d'alimentació, parlo de subsistència.

1,6 de cada 10, o 1 de cada 6 que és el mateix. Mireu al voltant de la taula a la que esteu asseguts, o del restaurant en el que esteu dinant o sopant, o a tota la gent que podeu veure dins el cinema, o a la feina, ... doncs resulta que un de cada sis passa gana. Aquesta seria la proporció correcta si aquesta realitat estigués distribuïda per igual a tot arreu. Però clar, com els que m'envolten no en passen de gana, ojos que no ven ...

Si seguim jugant amb el 1 i el 6, resulta que 16.000 infants moren cada dia per causes relacionades amb la fam. Faré que ho torneu a llegir: 16.000 infants moren cada dia.

Potser cara a les proporcions dels objectes, de les obres d'art o de les faccions humanes el 1,6 sigui Diví, però de cara a la justícia pel que fa a un dels drets més bàsics com és l'alimentació, aquest número és mes aviat una desproporció molt poc divina.

(1) Informació obtinguda de la revista IO d'Intermon Oxfam, de Juny de 2009.

Todo lo que se come sin necesidad se roba al estómago de los pobres.
Mahatma Gandhi (1869-1948) Político y pensador indio.


Safe Creative #0908214258500

El sac dels records

La meva àvia està més a prop dels 100 que dels 90. Deu fer uns 15 anys que va enviduar, i des de llavors ha viscut a casa dels meus pares. Fa temps que està força delicada, però sempre li hem pogut donar totes les atencions. D'uns mesos ençà ha empitjorat molt ràpid, i ara ja necessita atenció mèdica constant. Per aquest motiu, tot i que ens ha costat molt a tots, hem donat suport a la decisió dels seus fills, la meva mare i el meu oncle, d'ingressar-la en una residència.

Es força evident que la vida se li va escapant de mica en mica, i crec que ella n'és plenament conscient. I el que tenim que fer nosaltres és visitar-la tant com sigui possible, i que no siguin visites de compromís, si no visites de molta estona. Cal que li donem conversa, que li expliquem com ens van les coses, la feina, els fills, ... crec que els que som pares (o mares) voldrem estar sempre al corrent del que fan els nostres fills, fins i tot quan ells ja siguin independents, fins i tot quan nosaltres ja siguem vells. Crec que és més encertat dir sobretot quan nosaltres ja siguem vells, doncs malauradament al final de la nostra vida la companyia més freqüent serà la soledat.

Així ho penso a raó del que em va dir, en un moment en que estàvem tots dos sols a l'hospital, l'últim cop que la van ingressar:

"Les estones en que estic sola, fico la mà dins un sac que tinc ple de records i en trec un qualsevol, amb el que m'entretenc una bona estona."


El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat.
Gabriel García Márquez (Escriptor colombià)


Safe Creative #0907034078046

No riguis si ploro

L'any 2003 vaig estar tres setmanes al Senegal per visitar uns quants projectes de l'ONG Assemblea de Cooperació per la Pau. Com podreu imaginar, els mitjans de desplaçament i els allotjaments no foren pas comparables amb el que estem acostumats a tenir per vacances: res d'aire condicionat, res d'aigua calenta, higiene personal sota mínims, mosquits, insectes, controls militars, misèria, ... però, tot i això, va acabar sent una de les experiències més gratificants que mai he viscut.

Com la nostra base estava al sud del país, fou necessari creuar-lo des de dalt a baix, creuant també Gàmbia. I estant encara a Gàmbia vam fer una parada per estirar les cames en un petit poble creuat per la carretera, de terra, generant la curiositat dels seus habitants. Podreu imaginar que en aquests pobles de quatre barraques, l'aparició d'una vintena de blanquets crea certa expectació. Una munió de nens se'ns va llençar al damunt al crit de guerra de Tubab! Tubab! (*), parant la mà i oferint-nos el seu millor somriure. I nosaltres, com a bons salvadors de la humanitat i actuant com si tiréssim cacauets als micos del zoo, anar regalant caramels i bolígrafs.

Passada una estona, i ja sense tanta pressió infantil al damunt, una nena d'uns vuit anys a la que havia donat un bolígraf de plàstic em va mirar amb ulls plorosos mentre m'ensenyava el bolígraf desmuntat a peces. La vaig mirar intentant fer-li entendre que no passava res, al mateix temps que li tornava a muntar. Tal i com mostrava el trofeu recuperat als seus amics, em va dedicar un dels somriures d'agraïment més sincers que he rebut en la meva vida. Aquells nens, descalços, vestits amb roba que nosaltres ni gosaríem dur a una organització caritativa de tant feta malbé com estava, ...

Després de fer un tomb pel lloc, i quan ja estàvem dins dels cotxes disposats a marxar, aquella mateixa nena em va estirar de la màniga mentre assenyalava el vidre del darrere del cotxe on hi havia una bossa de patates fregides oberta, a mig menjar. No ho vaig dubtar: vaig agafar la bossa de patates i li vaig donar, al mateix temps que els cotxes ja es posaven en marxa. Vaig girar-me, amb el cotxe allunyant-se, per poder veure com un home del poble li treia les patates a la nena tot donant-li un calbot, i la deixava al mig de la carretera plorant, mentre ell s'allunyava amb el seu trofeu tot somrient.

Fou un d'aquells moments en que reps una bufetada tant forta que no et recuperes fins passats uns dies. El cert es que encara no me n'he recuperat.

No riguis mai de les llàgrimes d'un nen. Tots els dolors son iguals.
Charles Van Lerberghe (1861-1907) Poeta, escriptor de contes i dramaturg belga.

(*) per a més detalls sobre la paraula tubab us recomano aquest enllaç


Safe Creative #0906294064219

Vigila el que expliques al teu fill

Una tarda de primavera anaven un pare i el seu fill passejant pel centre de la ciutat gaudint de la incipient calor i de les ombres que projectaven les gruixudes parets medievals. El fill, prou gran com per parlar i expressar-se amb claredat però prou petit per transpirar encara aquella innocència que només un nen posseeix, estava absorbint llums i colors, textures i olors, i tota la història i la humanitat que el casc històric li oferia.

Al costat d'un local comercial, el nen es va fixar en un senyor d'edat indeterminada força mal vestit, assegut al terra, envoltat de cartrons i brossa, i amb cara de profunda tristor. I li va preguntar a son pare:

- Mira papa! Aquest senyor està esperant l'autobús però no sap que per aquí no en passa cap!
- No es pas veritat fill. Aquest senyor no te diners i està assegut esperant que algú li doni almoina.
- Però si està brut de tanta estona que fa que espera i trist perquè no pot tornar a casa seva!
- No fill. Està brut perquè no es renta, i tampoc no te casa on anar.
- I per què no l'ajudem?
- Doncs perquè ... deixa-ho estar que fem tard.
- Però papa ...
- Prou. Anem cap a una altra banda.

El nen es va donar per vençut i tots dos seguiren caminant mentre el pare li anava explicant històries relatives a la ciutat, a la seva antiguitat, als qui l'habitaven fa molts anys,... Al cap de poca estona, el nen va veure sortir un avi d'un bar, trontollant i llençant improperis cap a l'establiment, amb un got buit a la mà. Quant va passar pel seu costat, i va sentir la forta pudor que feia l'avi, el nen va mirar al seu pare i li va dir:

- Mira papa! Aquest senyor ha pres massa el sol.
- Què dius ara? El que li passa es que ha begut massa vi.
- Que no! No veus que està suat i marejat?
- No fill. Està marejat perquè ha begut massa, i va xop de vi i no pas de suor.
- Però si està marejat li hauríem de donar una mica d'aigua!
- Si es prou gran per beure també ho ha de ser per cuidar-se. Anem.
- Però papa ...
- No en parlem més. Camina i no et quedis encantat.

El nen va callar i va fer cas al pare, i van continuar caminant pels estrets carrerons fins que arribaren a una plaça quadrada i porxada tot al voltant, lloc on decidiren fer un petit descans i prendre un gelat. I així estaven, asseguts i contemplant el tràfec de la gent, quant van passar pel seu davant dos nois agafats per la cintura amb la mà d'un d'ells dins els pantalons de l'altre, i va dir el fill:

- Mira papa! Aquell noi li està rascant el cul al seu amic perquè li pica.
- Deixa de dir bajanades, fill.
- Però si es veritat! Mira! Encara li pica i li està rascant!
- Que no fill. El que passa es que aquells dos nois s'estimen igual que s'estimen el papa i la mama.
- Però ...
- Prou!

Es va fer un silenci incòmode. El nen amb por de preguntar res més i el pare amb la responsabilitat de no tenir que amagar sempre la veritat al seu fill però no sabent com explicar-li.

Passada una bona estona, i ja de camí cap a casa, la curiositat va poder més que la por i el nen li va preguntar al pare:

- Papa.
- Digues.
- Per què em dius mentides?
- No t'he dit pas cap mentida fill. El que passa es que hi ha coses que no entens perquè ets massa petit.
- No es veritat. Jo ja soc gran i ho puc entendre tot.
- No t'has de preocupar per això. Quan siguis més gran ja ho entendràs.
- Però papa, la professora sempre ens diu que no s'ha de mentir, i tu m'has dit tres mentides.
...
- Mira fill, a mi no m'agrada mentir, i no t'he n'he dit cap de mentida.
- No es veritat. M'has mentit!
- A si? A veure, quines mentides t'he dit?
- Una vegada em vas mentir.
- Quina vegada fill? Quina mentida et vaig dir?
- Em vas dir que s'ha d'ajudar a qui ens ho demani, i tu no has ajudat a aquell senyor que esperava l'autobús.
- Però ...
- I em vas dir que si algú ha pres molt de sol i està marejat i te molta set, li tenim que donar aigua.
- Si ja però ...
- I també un dia em vas dir que a la mama li picava molt el cul, i no pas que te l'estimessis.


Lo terrible pel que fa a Deu, es que no pots saber si es tracta d'un truc del diable.
Jean Anouilh (1910-1987) Escriptor francès.



Safe Creative #0906224048166

Aquí viu la tieta?

La dona del meu germà, la Rosmi, ens va deixar després que un càncer de mama detectat massa tard la tingués durant sis mesos més temps a l'hospital que a casa. Fins a l'últim moment tots teníem l'esperança que s'en sortiria, que es recuperaria i que estaria entre nosaltres durant molts anys. Però, lamentablement, la malaltia va guanyar i se la va endur. Només tenia trenta-vuit anys.

La meva filla, la Clàudia, ho va viure d'una forma molt innocent. La Clàudia només tenia tres anys quant va passar el que us explico. L'anàvem a veure a l'hospital, li portàvem fotos, dibuixos, ... A la Clàudia no li explicàrem el que passava doncs no ho hauria entès, i quan va morir tampoc no ho férem. Preferírem deixar que el temps passés i mig enganyar-la dient-li que la tieta havia marxat molt lluny i que no tornaria, i altres petites mentides.

Un bon dia vaig tenir que dur la Clàudia a l'hospital per fer unes radiografies de control d'una pneumònia que va passar, i quan marxàvem cap a casa, tot pujant al cotxe, em va preguntar: papa, perquè no hem anat a veure la tieta si estem a casa seva?

A la fi he aconseguit ser el que volia ser de gran: un nen.
Joseph Heller (1923-1999) Escriptor nord-americà.


Safe Creative #0907034078121

Injúries

Aquest meravellós mitjà de comunicació que és Internet, i la facilitat per exercir la llibertat d'expressió que ens aporta, permeten a qualsevol publicar la seva pròpia pàgina web, o el seu bloc d'opinió. Es impressionant la quantitat de llocs nous que apareixen a la xarxa, amb tot tipus de continguts.

El problema de tot això es que no hi ha cap tipus de control previ a la publicació. Pot ser que en funció dels continguts el propi lloc on pengem el bloc ens el tanqui, però difícilment ens vetaran quelcom més. No es difícil trobar verdaderes animalades escrites fa temps.

Així doncs, es molt fàcil injuriar i calumniar, mentir, des de l'anonimat de Internet. Qualsevol se sent amb forces per atacar algú des de la protecció que hi ha al darrere la pantalla de l'ordinador i sota un pseudònim, o directament des de l'anonimat.

Lamentablement, com deia Alessandro Manzoni al segle XVIII, “Les injuries tenen un gran avantatge sobre els raonaments: la de ser admeses sense proves per una multitud de lectors.” I en base a això es torna molt fàcil insultar a tort i a dret sense cap tipus de fonament, que tothom s'ho acaba creient. El pitjor de tot plegat es que difícilment l'autor acabi pagant per les calumnies gratuïtes.

Jo, personalment, recomano a tots els bloggers que facin visible el seu perfil, i que aquest sigui cert, aportant dades reals i una fotografia recent. Qui va amb la veritat per davant no necessita amagar-se.

I, si algun cop us sentiu ofesos, o insultats directament, feu com deia fa cent anys Santiago Ramón y Cajal: “De totes les reaccions possibles davant una injuria, la més hàbil i econòmica es el silenci.” Perquè no hi ha actitud que perjudiqui més a un calumniador que el fet de ignorar-lo, doncs amb la calumnia el que es cerca es la resposta desmesurada i en el mateix mal to, de forma que se us vegi el llautó.

Deixem als envejosos la tasca de proferir injúries i als necis la de contestar-les.
Louis Emmanuel Dupaty (dramaturg francès)



Clàudia, 16 de Març de 2008

Aquest retrat s'ha fet sense massa previsió, amb un fort contrallum però que el tapa el respatller de la cadira on està sentada la Clàudia.
El desenfocament es original, i s'ha treballat amb Gimp per passar-la a blanc i negre i per crear el marc.