L'any 2003 vaig estar tres setmanes al Senegal per visitar uns quants projectes de l'ONG Assemblea de Cooperació per la Pau. Com podreu imaginar, els mitjans de desplaçament i els allotjaments no foren pas comparables amb el que estem acostumats a tenir per vacances: res d'aire condicionat, res d'aigua calenta, higiene personal sota mínims, mosquits, insectes, controls militars, misèria, ... però, tot i això, va acabar sent una de les experiències més gratificants que mai he viscut.
Com la nostra base estava al sud del país, fou necessari creuar-lo des de dalt a baix, creuant també Gàmbia. I estant encara a Gàmbia vam fer una parada per estirar les cames en un petit poble creuat per la carretera, de terra, generant la curiositat dels seus habitants. Podreu imaginar que en aquests pobles de quatre barraques, l'aparició d'una vintena de blanquets crea certa expectació. Una munió de nens se'ns va llençar al damunt al crit de guerra de Tubab! Tubab! (*), parant la mà i oferint-nos el seu millor somriure. I nosaltres, com a bons salvadors de la humanitat i actuant com si tiréssim cacauets als micos del zoo, anar regalant caramels i bolígrafs.
Passada una estona, i ja sense tanta pressió infantil al damunt, una nena d'uns vuit anys a la que havia donat un bolígraf de plàstic em va mirar amb ulls plorosos mentre m'ensenyava el bolígraf desmuntat a peces. La vaig mirar intentant fer-li entendre que no passava res, al mateix temps que li tornava a muntar. Tal i com mostrava el trofeu recuperat als seus amics, em va dedicar un dels somriures d'agraïment més sincers que he rebut en la meva vida. Aquells nens, descalços, vestits amb roba que nosaltres ni gosaríem dur a una organització caritativa de tant feta malbé com estava, ...
Com la nostra base estava al sud del país, fou necessari creuar-lo des de dalt a baix, creuant també Gàmbia. I estant encara a Gàmbia vam fer una parada per estirar les cames en un petit poble creuat per la carretera, de terra, generant la curiositat dels seus habitants. Podreu imaginar que en aquests pobles de quatre barraques, l'aparició d'una vintena de blanquets crea certa expectació. Una munió de nens se'ns va llençar al damunt al crit de guerra de Tubab! Tubab! (*), parant la mà i oferint-nos el seu millor somriure. I nosaltres, com a bons salvadors de la humanitat i actuant com si tiréssim cacauets als micos del zoo, anar regalant caramels i bolígrafs.
Passada una estona, i ja sense tanta pressió infantil al damunt, una nena d'uns vuit anys a la que havia donat un bolígraf de plàstic em va mirar amb ulls plorosos mentre m'ensenyava el bolígraf desmuntat a peces. La vaig mirar intentant fer-li entendre que no passava res, al mateix temps que li tornava a muntar. Tal i com mostrava el trofeu recuperat als seus amics, em va dedicar un dels somriures d'agraïment més sincers que he rebut en la meva vida. Aquells nens, descalços, vestits amb roba que nosaltres ni gosaríem dur a una organització caritativa de tant feta malbé com estava, ...
Després de fer un tomb pel lloc, i quan ja estàvem dins dels cotxes disposats a marxar, aquella mateixa nena em va estirar de la màniga mentre assenyalava el vidre del darrere del cotxe on hi havia una bossa de patates fregides oberta, a mig menjar. No ho vaig dubtar: vaig agafar la bossa de patates i li vaig donar, al mateix temps que els cotxes ja es posaven en marxa. Vaig girar-me, amb el cotxe allunyant-se, per poder veure com un home del poble li treia les patates a la nena tot donant-li un calbot, i la deixava al mig de la carretera plorant, mentre ell s'allunyava amb el seu trofeu tot somrient.
Fou un d'aquells moments en que reps una bufetada tant forta que no et recuperes fins passats uns dies. El cert es que encara no me n'he recuperat.
No riguis mai de les llàgrimes d'un nen. Tots els dolors son iguals.
Charles Van Lerberghe (1861-1907) Poeta, escriptor de contes i dramaturg belga.
Charles Van Lerberghe (1861-1907) Poeta, escriptor de contes i dramaturg belga.
(*) per a més detalls sobre la paraula tubab us recomano aquest enllaç
Entrades
