Potser la més gran lliçó de la història es que ningú ha après les lliçons de la història.
Aldous Huxley (Escriptor anglès)
Pel volt dels vuitanta vaig tenir la gran sort de passar unes breus vacances a la península de Istra, a l'actual Croàcia. Jo estava acostumat al mon llatí i anglosaxó, en el que si fa no fa aconseguia expressar-me i fer-me entendre. Però, per al meu mon adolescent, la uniformitat encara latent del comunisme i la notable distància entre la seva llengua d'origen eslau i les que jo dominava posaren contra les cordes l'arrogància i els super-poders propis dels joves de quinze anys. No em vaig sentir tan lliure com en anteriors viatges en els que, tot i que més jove, sí vaig ser capaç d'aventurar-me en solitari per comprar un gelat o demanar tot sol a un restaurant. I aquestes dificultats junt a la meva habitual timidesa foren bona excusa per no llençar-me a conversar, ni amb signes, amb les croates que foren constant objectiu de les meves mirades durant tot el viatge.
Lamentablement, excuses tan absurdes arrossegaren a aquelles cultures a una guerra de la qual encara no s'han recuperat. No pretenc donar lliçons d'història, ni analitzar els motius que portaren al primer tret, però el que sí tinc molt clar es que, on hi ha diferències, o es resolen o algú acaba imposant el seu criteri a l'altre. I tot i que hi ha moltes formes d'imposar criteris, sembla ser que nosaltres només en coneixem una.
Espanya sense Catalunya no seria millor, i Catalunya sense Espanya tampoc. Però igual que una Espanya catalanitzada seria absurda, també ho hauria de ser una Catalunya espanyolitzada.
¿Serem capaços, per una vegada, d'aprendre del passat?
El potencial d'Espanya es enorme, en tots els sentits. Però fa ja tants anys que només ens sento a nosaltres mateixos dir-ho ... si mirem enrere veurem que cada cop que hem discutit, hem caigut en un pou del que ens ha costat molt sortir-ne. De l'últim encara n'estem sortint.
Lamentablement, excuses tan absurdes arrossegaren a aquelles cultures a una guerra de la qual encara no s'han recuperat. No pretenc donar lliçons d'història, ni analitzar els motius que portaren al primer tret, però el que sí tinc molt clar es que, on hi ha diferències, o es resolen o algú acaba imposant el seu criteri a l'altre. I tot i que hi ha moltes formes d'imposar criteris, sembla ser que nosaltres només en coneixem una.
Espanya sense Catalunya no seria millor, i Catalunya sense Espanya tampoc. Però igual que una Espanya catalanitzada seria absurda, també ho hauria de ser una Catalunya espanyolitzada.
¿Serem capaços, per una vegada, d'aprendre del passat?
El potencial d'Espanya es enorme, en tots els sentits. Però fa ja tants anys que només ens sento a nosaltres mateixos dir-ho ... si mirem enrere veurem que cada cop que hem discutit, hem caigut en un pou del que ens ha costat molt sortir-ne. De l'últim encara n'estem sortint.
Amb el puny tancat no es pot intercanviar una encaixada de mans.
Indira Gandhi (política hindú)
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada