La meva àvia està més a prop dels 100 que dels 90. Deu fer uns 15 anys que va enviduar, i des de llavors ha viscut a casa dels meus pares. Fa temps que està força delicada, però sempre li hem pogut donar totes les atencions. D'uns mesos ençà ha empitjorat molt ràpid, i ara ja necessita atenció mèdica constant. Per aquest motiu, tot i que ens ha costat molt a tots, hem donat suport a la decisió dels seus fills, la meva mare i el meu oncle, d'ingressar-la en una residència.
Es força evident que la vida se li va escapant de mica en mica, i crec que ella n'és plenament conscient. I el que tenim que fer nosaltres és visitar-la tant com sigui possible, i que no siguin visites de compromís, si no visites de molta estona. Cal que li donem conversa, que li expliquem com ens van les coses, la feina, els fills, ... crec que els que som pares (o mares) voldrem estar sempre al corrent del que fan els nostres fills, fins i tot quan ells ja siguin independents, fins i tot quan nosaltres ja siguem vells. Crec que és més encertat dir sobretot quan nosaltres ja siguem vells, doncs malauradament al final de la nostra vida la companyia més freqüent serà la soledat.
Així ho penso a raó del que em va dir, en un moment en que estàvem tots dos sols a l'hospital, l'últim cop que la van ingressar:
"Les estones en que estic sola, fico la mà dins un sac que tinc ple de records i en trec un qualsevol, amb el que m'entretenc una bona estona."
Es força evident que la vida se li va escapant de mica en mica, i crec que ella n'és plenament conscient. I el que tenim que fer nosaltres és visitar-la tant com sigui possible, i que no siguin visites de compromís, si no visites de molta estona. Cal que li donem conversa, que li expliquem com ens van les coses, la feina, els fills, ... crec que els que som pares (o mares) voldrem estar sempre al corrent del que fan els nostres fills, fins i tot quan ells ja siguin independents, fins i tot quan nosaltres ja siguem vells. Crec que és més encertat dir sobretot quan nosaltres ja siguem vells, doncs malauradament al final de la nostra vida la companyia més freqüent serà la soledat.
Així ho penso a raó del que em va dir, en un moment en que estàvem tots dos sols a l'hospital, l'últim cop que la van ingressar:
"Les estones en que estic sola, fico la mà dins un sac que tinc ple de records i en trec un qualsevol, amb el que m'entretenc una bona estona."
El secret d'una bona vellesa no és altra cosa que un pacte honrat amb la soledat.
Gabriel García Márquez (Escriptor colombià)
Entrades
1 comentaris:
Fes-li un petó a la teva àvia i digues-li que és una meravella poder guardar records a la butxaca i entretenir-se amb ells.
Publica un comentari a l'entrada