Una tarda de primavera anaven un pare i el seu fill passejant pel centre de la ciutat gaudint de la incipient calor i de les ombres que projectaven les gruixudes parets medievals. El fill, prou gran com per parlar i expressar-se amb claredat però prou petit per transpirar encara aquella innocència que només un nen posseeix, estava absorbint llums i colors, textures i olors, i tota la història i la humanitat que el casc històric li oferia.
Al costat d'un local comercial, el nen es va fixar en un senyor d'edat indeterminada força mal vestit, assegut al terra, envoltat de cartrons i brossa, i amb cara de profunda tristor. I li va preguntar a son pare:
- Mira papa! Aquest senyor està esperant l'autobús però no sap que per aquí no en passa cap!
- No es pas veritat fill. Aquest senyor no te diners i està assegut esperant que algú li doni almoina.
- Però si està brut de tanta estona que fa que espera i trist perquè no pot tornar a casa seva!
- No fill. Està brut perquè no es renta, i tampoc no te casa on anar.
- I per què no l'ajudem?
- Doncs perquè ... deixa-ho estar que fem tard.
- Però papa ...
- Prou. Anem cap a una altra banda.
El nen es va donar per vençut i tots dos seguiren caminant mentre el pare li anava explicant històries relatives a la ciutat, a la seva antiguitat, als qui l'habitaven fa molts anys,... Al cap de poca estona, el nen va veure sortir un avi d'un bar, trontollant i llençant improperis cap a l'establiment, amb un got buit a la mà. Quant va passar pel seu costat, i va sentir la forta pudor que feia l'avi, el nen va mirar al seu pare i li va dir:
- Mira papa! Aquest senyor ha pres massa el sol.
- Què dius ara? El que li passa es que ha begut massa vi.
- Que no! No veus que està suat i marejat?
- No fill. Està marejat perquè ha begut massa, i va xop de vi i no pas de suor.
- Però si està marejat li hauríem de donar una mica d'aigua!
- Si es prou gran per beure també ho ha de ser per cuidar-se. Anem.
- Però papa ...
- No en parlem més. Camina i no et quedis encantat.
El nen va callar i va fer cas al pare, i van continuar caminant pels estrets carrerons fins que arribaren a una plaça quadrada i porxada tot al voltant, lloc on decidiren fer un petit descans i prendre un gelat. I així estaven, asseguts i contemplant el tràfec de la gent, quant van passar pel seu davant dos nois agafats per la cintura amb la mà d'un d'ells dins els pantalons de l'altre, i va dir el fill:
- Mira papa! Aquell noi li està rascant el cul al seu amic perquè li pica.
- Deixa de dir bajanades, fill.
- Però si es veritat! Mira! Encara li pica i li està rascant!
- Que no fill. El que passa es que aquells dos nois s'estimen igual que s'estimen el papa i la mama.
- Però ...
- Prou!
Es va fer un silenci incòmode. El nen amb por de preguntar res més i el pare amb la responsabilitat de no tenir que amagar sempre la veritat al seu fill però no sabent com explicar-li.
Passada una bona estona, i ja de camí cap a casa, la curiositat va poder més que la por i el nen li va preguntar al pare:
- Papa.
- Digues.
- Per què em dius mentides?
- No t'he dit pas cap mentida fill. El que passa es que hi ha coses que no entens perquè ets massa petit.
- No es veritat. Jo ja soc gran i ho puc entendre tot.
- No t'has de preocupar per això. Quan siguis més gran ja ho entendràs.
- Però papa, la professora sempre ens diu que no s'ha de mentir, i tu m'has dit tres mentides.
...
- Mira fill, a mi no m'agrada mentir, i no t'he n'he dit cap de mentida.
- No es veritat. M'has mentit!
- A si? A veure, quines mentides t'he dit?
- Una vegada em vas mentir.
- Quina vegada fill? Quina mentida et vaig dir?
- Em vas dir que s'ha d'ajudar a qui ens ho demani, i tu no has ajudat a aquell senyor que esperava l'autobús.
- Però ...
- I em vas dir que si algú ha pres molt de sol i està marejat i te molta set, li tenim que donar aigua.
- Si ja però ...
- I també un dia em vas dir que a la mama li picava molt el cul, i no pas que te l'estimessis.
Al costat d'un local comercial, el nen es va fixar en un senyor d'edat indeterminada força mal vestit, assegut al terra, envoltat de cartrons i brossa, i amb cara de profunda tristor. I li va preguntar a son pare:
- Mira papa! Aquest senyor està esperant l'autobús però no sap que per aquí no en passa cap!
- No es pas veritat fill. Aquest senyor no te diners i està assegut esperant que algú li doni almoina.
- Però si està brut de tanta estona que fa que espera i trist perquè no pot tornar a casa seva!
- No fill. Està brut perquè no es renta, i tampoc no te casa on anar.
- I per què no l'ajudem?
- Doncs perquè ... deixa-ho estar que fem tard.
- Però papa ...
- Prou. Anem cap a una altra banda.
El nen es va donar per vençut i tots dos seguiren caminant mentre el pare li anava explicant històries relatives a la ciutat, a la seva antiguitat, als qui l'habitaven fa molts anys,... Al cap de poca estona, el nen va veure sortir un avi d'un bar, trontollant i llençant improperis cap a l'establiment, amb un got buit a la mà. Quant va passar pel seu costat, i va sentir la forta pudor que feia l'avi, el nen va mirar al seu pare i li va dir:
- Mira papa! Aquest senyor ha pres massa el sol.
- Què dius ara? El que li passa es que ha begut massa vi.
- Que no! No veus que està suat i marejat?
- No fill. Està marejat perquè ha begut massa, i va xop de vi i no pas de suor.
- Però si està marejat li hauríem de donar una mica d'aigua!
- Si es prou gran per beure també ho ha de ser per cuidar-se. Anem.
- Però papa ...
- No en parlem més. Camina i no et quedis encantat.
El nen va callar i va fer cas al pare, i van continuar caminant pels estrets carrerons fins que arribaren a una plaça quadrada i porxada tot al voltant, lloc on decidiren fer un petit descans i prendre un gelat. I així estaven, asseguts i contemplant el tràfec de la gent, quant van passar pel seu davant dos nois agafats per la cintura amb la mà d'un d'ells dins els pantalons de l'altre, i va dir el fill:
- Mira papa! Aquell noi li està rascant el cul al seu amic perquè li pica.
- Deixa de dir bajanades, fill.
- Però si es veritat! Mira! Encara li pica i li està rascant!
- Que no fill. El que passa es que aquells dos nois s'estimen igual que s'estimen el papa i la mama.
- Però ...
- Prou!
Es va fer un silenci incòmode. El nen amb por de preguntar res més i el pare amb la responsabilitat de no tenir que amagar sempre la veritat al seu fill però no sabent com explicar-li.
Passada una bona estona, i ja de camí cap a casa, la curiositat va poder més que la por i el nen li va preguntar al pare:
- Papa.
- Digues.
- Per què em dius mentides?
- No t'he dit pas cap mentida fill. El que passa es que hi ha coses que no entens perquè ets massa petit.
- No es veritat. Jo ja soc gran i ho puc entendre tot.
- No t'has de preocupar per això. Quan siguis més gran ja ho entendràs.
- Però papa, la professora sempre ens diu que no s'ha de mentir, i tu m'has dit tres mentides.
...
- Mira fill, a mi no m'agrada mentir, i no t'he n'he dit cap de mentida.
- No es veritat. M'has mentit!
- A si? A veure, quines mentides t'he dit?
- Una vegada em vas mentir.
- Quina vegada fill? Quina mentida et vaig dir?
- Em vas dir que s'ha d'ajudar a qui ens ho demani, i tu no has ajudat a aquell senyor que esperava l'autobús.
- Però ...
- I em vas dir que si algú ha pres molt de sol i està marejat i te molta set, li tenim que donar aigua.
- Si ja però ...
- I també un dia em vas dir que a la mama li picava molt el cul, i no pas que te l'estimessis.
Lo terrible pel que fa a Deu, es que no pots saber si es tracta d'un truc del diable.
Jean Anouilh (1910-1987) Escriptor francès.
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada