La dona del meu germà, la Rosmi, ens va deixar després que un càncer de mama detectat massa tard la tingués durant sis mesos més temps a l'hospital que a casa. Fins a l'últim moment tots teníem l'esperança que s'en sortiria, que es recuperaria i que estaria entre nosaltres durant molts anys. Però, lamentablement, la malaltia va guanyar i se la va endur. Només tenia trenta-vuit anys.
La meva filla, la Clàudia, ho va viure d'una forma molt innocent. La Clàudia només tenia tres anys quant va passar el que us explico. L'anàvem a veure a l'hospital, li portàvem fotos, dibuixos, ... A la Clàudia no li explicàrem el que passava doncs no ho hauria entès, i quan va morir tampoc no ho férem. Preferírem deixar que el temps passés i mig enganyar-la dient-li que la tieta havia marxat molt lluny i que no tornaria, i altres petites mentides.
Un bon dia vaig tenir que dur la Clàudia a l'hospital per fer unes radiografies de control d'una pneumònia que va passar, i quan marxàvem cap a casa, tot pujant al cotxe, em va preguntar: papa, perquè no hem anat a veure la tieta si estem a casa seva?
La meva filla, la Clàudia, ho va viure d'una forma molt innocent. La Clàudia només tenia tres anys quant va passar el que us explico. L'anàvem a veure a l'hospital, li portàvem fotos, dibuixos, ... A la Clàudia no li explicàrem el que passava doncs no ho hauria entès, i quan va morir tampoc no ho férem. Preferírem deixar que el temps passés i mig enganyar-la dient-li que la tieta havia marxat molt lluny i que no tornaria, i altres petites mentides.
Un bon dia vaig tenir que dur la Clàudia a l'hospital per fer unes radiografies de control d'una pneumònia que va passar, i quan marxàvem cap a casa, tot pujant al cotxe, em va preguntar: papa, perquè no hem anat a veure la tieta si estem a casa seva?
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada